Tricentenari

       1714

    Introducció

Qui som?

Som un grup de nois que estem el·laborant un treball de síntesi amb motiu del tri-centenari de 1714, i pretenem explicar els àmbits del que succeí i com es vivia en aquella època i situació de guerra.

Què celebrem?

Aquí a Catalunya,  celebrem els tres-cents anys de la nostra resistència envers els borbons, concretament l'11 de setembre de 1714 quan, després d'un setge llarg i dur, les tropes borbòniques entraren a Barcelona i segaren encara més vides. Commemorem la forta unió entre els països catalans que ens va fer resistir fins a la mort, i que encara continua unint-nos per conservar la nostra llengua, cultura i les nostres institucions entre altres.

És motiu d'orgull per tots els catalans que encara seguim units per aquesta causa i que la nostra resistència no hagi estat en va per aconseguir la nostra LLIBERTAT. La llibertat d'un poble sencer que va lluitar contra una monarquia, per alguns una tirania i, tot i que no va guanyar, tampoc va perdre. Volem recordar els milers de vides que es van perdre durant la guerra i el setge, germans, pares, mares, bebès, orfes, soldats i més gent innocent.

Mai ens trauran el nostre sentit de poble unit, i seguirem lluitant, respectant i sense violència, fins que els nostres ideals acabin establint-se, com molts altres països han fet ( Escòcia, Sud-Àfrica, índia...) i ho han aconseguit pacíficament.

I com sàviament va dir Nelson Mandela: "Tota cosa sembla impossible fins que es fa". Per això hem de seguir, contra tot pronòstic, fins s'acompleixi el que milers de vides van intentar, i hem de seguir recordant la memòria del gran regne que va ser Catalunya molt abans del 1714.

TRICENTENARI

TRICENTENARI A BARCELONA
Aquí expliquem com se celebra el tricentenari i una mica el que va pasar.

L’11 de Setembre de 1714, després de tretze mesos de setge, la ciutat de Barcelona va caure en poder de les tropes franco-castellanes en el  que va ser el capítol final de la Guerra de Successió a la Corona hispànica.

Amb aquesta derrota, Catalunya va perdre les seves institucions nacionals de govern —la Generalitat i les Corts—, i va ser sotmesa a un govern pel decret de nova planta caracteritzat per la forta repressió i per la centralització del poder en mans de la monarquia i els seus representants. 

La ciutat de Barcelona, a més, va perdre el seu sistema de govern —el Consell de Cent— i va patir una forta destrucció, empitjorada per la decisió de les noves autoritats d’enderrocar una part del barri de la Ribera per tal d’edificar-hi una imponent ciutadella militar que tindria la missió d’evitar nous actes de rebel·lió contra el poder borbònic.

La batalla de Barcelona va ser molt sagnant i va implicar tots els sectors de la ciutat. El sacrifici dels barcelonins i el seu posterior esperit de superació van fer que la data de l’11 de setembre, tot i la derrota, esdevingués un símbol de la voluntat catalana de seguir existint com a entitat nacional.

TRICENTENARI

La commemoració dels fets de 1714 és una oportunitat magnífica tant per celebrar la persistència d’un poble ―i les raons d’aquesta persistència― com, sobretot, per aprendre dels errors i dels encerts.

En aquest context, emergeixen dues funcions fonamentals del Tricentenari: promoure la memòria dels orígens i les causes del present a través de fets clau de la nostra història, per una banda, i, per l'altra, aprofitar la commemoració per suscitar un debat sobre el nostre present i futur col·lectius.
Per aconseguir-ho, el Tricentenari es fonamenta en quatre pilars: commemorar, reimaginar, cohesionar i projectar .

Commemorar una sèrie de fets històrics que expliquen una part del que som avui i afecten què podem ser en el futur. Les commemoracions són llocs i moments de la consciència, d’afirmació cívica. Però també són moments de compromís democràtic i crític. Recordem el passat per ser conscients de la nostra identitat i crear una consciència comuna, per al present i el futur.

Reimaginar el futur de Catalunya per expressar la nostra voluntat de prendre part activa en el repte de dissenyar un horitzó desitjable en tots els aspectes. És una oportunitat única per repensar el nostre futur col·lectiu en un context de gran efervescència social. El Tricentenari és el pretext per invocar tot el talent i la creativitat perquè repensem junts el nostre model social, econòmic, cultural i tecnològic.

Cohesionar els ciutadans convocant-los a un procés de reflexió col·lectiva i a un projecte de futur compartit. La commemoració és un pacte intergeneracional, un punt de trobada per al conjunt de Catalunya, l'àgora on cap opinió és exclosa.

Projectar Catalunya satisfent la curiositat d'un món que ens està mirant. És la nostra oportunitat, com a país, per aprofitar i donar noves respostes a les preguntes que el món ens planteja i per mostrar el millor de nosaltres mateixos.

El Tricentenari contribuirà a reforçar els fonaments d'una societat indiscutiblement inclusiva, però els vincles de la qual estan sent qüestionats i debilitats per la pressió del moment.
Servirà també per ampliar els límits de la nostra identitat nacional, incorporant al relat històric tots els que som ara i aquí, i elevant, en la mesura que sigui possible, la nostra autoestima col·lectiva. Sense triomfalismes, però sense vergonya.

El Tricentenari posarà en relleu el vincle persistent entre 1714 i 2014, el fil que uneix qui érem, qui som i qui serem.

Foto logo tricentenari.
Imatge treta de google imatges i informació treta de http://tricentenari.gencat.cat/ca/index.html

Guerra de Successió Espanyola

Aquí us explicarem en termes generals la Guerra de Successió:

Una confrontació internacional

Carles II darrer monarca hispànic de la casa d’Àustria va morir sense descendència el 1700. La successió la van disputar l'Arxiduc Carles, fill de l'emperador Leopold d'Àustria; i Felip de Borbó, duc d'Anjou, net de Lluís XIV de França. Les potències europees es van posar en guàrdia ja que França o Àustria podien sumar els territoris hispànics i convertir-se en una potència superior. Carles II va deixar la Corona a Felip que va entrar a Madrid el 1701. Posteriorment es va fer reconèixer en els estats de la Corona d'Aragó. Felip va convocar Corts a Catalunya, va jurar les Constitucions i va ser proclamat Comte de Barcelona.

La guerra mundial va ser però, imparable. En la Gran Aliança de l'Haia és van aplegar les potències partidàries del manteniment dels Austries a Castella i Aragó.  Anglaterra, Portugal, Àustria, Holanda, Prússia, Hannover i Saboia, tement que França i Espanya acabessin a mans d'un mateix sobirà van declarar la guerra al Borbó de França i al d'Espanya, proclamant els drets de l'Arxiduc Carles.

Entrenaments

Instrucció

Les forces que composaven els exèrcits de la guerra de Successió foren els hereus de la revolució militar que es donà durant els segles XV a XVII. La introducció de les armes de foc i el retorn a l'estudi dels tractats militars clàssics va fer que en pocs anys la guerra canviés de forma radical. El combatent individual típic de l'època medieval, l'encarnació del qual era el cavaller feudal, va anar perdent la seva preponderància en favor de l'èmfasi en l'entrenament, la disciplina i les tàctiques mecàniques. La cavalleria anà perdent el seu paper protagonista, mentre que emergia una arma que s'aniria convertint en la reina del camp de batalla: l'artilleria.

En general no existia el reclutament tal i com el coneixem en l'època contemporània i, per tant, els exèrcits estaven formats per gent que era enrolada de manera voluntària. Aquests acudien a l'ofici de les armes com a soldats a sou, buscant generalment una manera de sortir de la misèria, o fins i tot fugint de càstigs per algun delicte que havien comés. Donat aquest origen, doncs, no és estrany que la moral i motivació dels soldats fossin sovint molt baixes, i els percentatges de desertors molt elevats. Per evitar-ho, s'establiren codis de disciplina molt estrictes, amb rigorosos càstigs generalitzats en tots els exèrcits. A més, aquestes fèrries ordenances militars eren acompanyades d'un entrenament prou rigorós per a cohesionar l'exèrcit i transformar-lo en una força eficient al camp de batalla. Que aleshores l’exercit català perdés, no volia dir que no fos prou potent i eficaç, sinó que les tropes enemigues eren uns 50.000 i els catalans eren

La disciplina militar al segle XVIII

Els codis de conducta militars a l'edat moderna estaven regits pels càstigs corporals que s'infringien als soldats que no els respectaven. Malgrat tot, la disciplina no era tan dura com es pugui pensar, doncs fora de servei els soldats no estaven subjectes al codi de l'exèrcit. A més, els manuals d'instrucció demostren que en el període d'entrenament dels reclutes no s'intentava anorrear la personalitat de cadascun dels soldats en benefici del col·lectiu, de manera contrària a la tendència usual als exèrcits del segle XX.

Donat l'elevat cost de pagar un exèrcit professional en general aquests no eren forces estables, doncs en els períodes de pau (prou rars, d'altra banda) es llicenciaven la major part de les tropes per tal de no pagar despeses innecessàries. Fins i tot durant la guerra mateixa sovint els soldats deixaven el campament a on s'allotjava l'exèrcit durant l'hivern, quan era impossible conduir accions ofensives. Aquestes tropes es tornaven a allistar a l'inici de la campanya (que podia ser en una data tan tardana com el mes de maig), subsistint per altres mitjans els altres mesos.

L'ensinistrament de tropes regulars en el context de catalanització de la guerra va ser una prioritat reconeguda. Segons Castellví, el primer que va fer Villarroel en acceptar el comandament va ser editar un petit manual d'instrucció:

«Luego el mismo general compuso e hizo imprimir un promptuorio de las voces peculiares de la disciplina militar que debían observar todas las tropas con una uniformidad de voces y movimientos».

Una part important deis components del nou exèrcit català tenia experiència militar, i ja eren soldats professionals, però també hi havia nous reclutes, i l'ambició era mobilitzar encara més soldats per tal d'estendre la resistència al conjunt del territori. L'entrenament esdevenia una qüestió bàsica que no es podia deixar a l'atzar en un exèrcit sostingut per la infantería de línia. Que a Catalunya hi havia tradició, i bons instructors, és una evidència, ja que la capacitat de maniobra, fins i tot d'unitats d'origen civil com la Coronela, queda reflectida en nombrosos documents.

Aquesta tradició es va reforçar amb publicaciions impreses que mostraven gràficament els moviments que requeria l'ús del fusell, el llançament de granades, etc. Els dibuixos que evocaven els moviments de carregar i disparar les armes, així com els posicionaments en ordre tancat, resultaven molt importants, perquè l'analfabetisme era un factor significatiu, fet al que se li havia de sumar la diversitat de llengües que hi podia haver en una mateixa unitat.

La publicació més reeixida de la campanya catalana va ser la que va fer el coronel d'infanteria Joan Francesc Ferrer el mateix 1714: Exercicio practico y especulativo de el fusilero, y granadero. La publicació es va fer a Mallorca sota els auspicis del marqués de Rubí, que en aquells moments actuava com a virrei en nom de l'Arxiduc i que de fet era un deis principals sostenidors de la resistència barcelonina. Cal destacar que el mateix coronel Ferrer era un oficial d'alta graduació amb la confiança de l'Arxiduc, i va tenir un important paper de tutela i seguiment de la Campanya Catalana. Segons s'explica al pròleg del manual aquest es va començar a escriure durant el període inicial de la guerra, i va ser una petició que el mateix Carles III va fer al marques de Rubí per tal d'ensinistrar els nous regiments catalans creats.

Dominio del castellano por el mundo alrededor del año 1714

Aquí contamos la extensión del imperio español por el mundo durante el siglo XVIII

Dominio del Imperio español alrededor del siglo XVIII:

Gracias a la conquista de América el año 1492 el Imperio español poseía gran cantidad de tierras entre las cuáles se encontraban España, parte de Italia, Marruecos, Sáhara occidental, América del sur y parte de América del norte, las Filipinas, el reino de Portugal y parte de la India.

Según era dicho, en el Imperio español nunca se ponía el sol.

Hemos sacado esta imagen de la wikipedia

      El Imperio español en su cúspide territorial alrededor de 1790.

      Regiones de influencia (exploradas y/o reclamadas pero nunca controladas) o colonias en disputa o de corto control.

      Posesiones del Imperio portugués gobernadas por España entre 1580–1640 por unión dinástica.

      Territorios cedidos en 1717 con la Paz de Utrecht o posteriormente.

      Marruecos y Sáhara Occidental 1884–1975.

Armament del 1714

Ací relatem el funcionament i la innovació de l'armament de l'època

ARMES DE FOC PORTATILS: FUSELLS, ESCOPETES I PISTOLES:

Les principals armes de foc que es van utilitzar durant la guerra de Successió van ser fusells i escopetes, principalment d’origen anglès i austríac. Barcelona es va convertir en una veritable plaça d’armes dels exèrcits austriacistes i el material de guerra dels aliats deuria ser escampat en els grans magatzems de les Drassanes de Barcelona. Tanmateix  Barcelona i Catalunya comptaven amb una bona tradició manufacturera d’armes i des d’abans de la guerra peninsular produïen ja gran nombre de fusells. La diferència entre el material vingut de fora i el material autòcton es centrava en el pany. Els fusells i escopetes catalans de tradició autòctona usaven el pany miquelet, que es caracteritzava per ser fort, segur i durador i que situava gairebé tots els mecanismes a l’exterior. El contrari li passava al pany de sílex, el qual era usat per francesos i anglesos, i contenia tots els mecanismes a l’interior. Possiblement a Catalunya també es van fabricar armes amb pany de sílex però la tradició dels armers catalans passava pel pany miquelet que s’aplicava indistintament a fusells, escopetes, carabines i pistoles. El pany miquelet tenia avantatges, en ser els seus mecanismes exteriors donava a l’encep una major fortalesa i resistència. Contràriament els fusells amb pany de sílex es podien trencar pel mig més fàcilment, en estar la fusta buidada i rebaixada amb la finalitat d’enquibir els mecanismes interiors del pany. El pany miquelet requeria compte, neteja i cura en ser els seus mecanismes exteriors, això el feia més costós als soldats amb poca professionalitat. A la inversa aquells que vetllaven l’arma amb professionalitat tenien l’oportunitat de controlar l’estat de la peça i mantenir-la en condicions òptimes. 
Les forces catalanes deurien anar armades doncs, indistintament amb fusells amb pany de sílex i fusells amb pany miquelet. A banda les característiques i possibilitats tècniques dels fusells del moment eren similars. Tenien una llargada al voltant dels 1,60 metres i un pes que superava els 4 quilos. El calibre s’aproximava als 2 centímetres. Les fonts indiquen que el terme escopeta es reservava per a un fusell més lleuger de pes. Sembla que el calibre de les escopetes era lleugerament inferior segons el que confirma alguna documentació, això implicava menys pes del canó. D’altra banda l’encep era molt mes estilitzat i lleuger de tal  manera que la diferència de pes podia arribar a ser significativa en comparació als fusells. Les fonts indiquen que l’escopeta es majoritàriament usada entre els fusellers de muntanya.

La lleugeresa i robustesa de la peça, feien de l’escopeta un arma interessant per a una força combatent de professionals de les armes com eren els fusellers de muntanya.

Les carabines eren de fet fusells més curts associats sempre a l’ús de la cavalleria. Tradicionalment entre els britànics la carrabina havia estat una arma de canó rallat, de gran precisió però lenta i costosa de càrrega. No està clar, però, que les carrabines usades pels catalans fossin de canó rallat. Cal destacar que aquesta arma disposava d’una barra guia al llarg de l’encep per la qual transcorria una anella que al seu torn estava onnectada a un mosquetó situat a l’extrem d’una bandolera (sac en forma de corn fet de pólvora). L’artilugi permetia la maniobrabilitat de l’arma fins i tot dalt del cavall sense risc de perdre-la. Segons certa documentació, entre les forces catalanes hi havia pistoles. Entre els fusellers també es documenten el que les fonts diuen pistoles “de dos pams”, que cal suposar que tenien un canó llarg. Hi havia també les pistoles de cavalleria que anaven situades una a cada banda a la part del davant de la sella. Probablement aquestes peces estaven dotades de pany de sílex i eren també de canó llarg.

    

  

ARMES BLANQUES:

La infanteria portava espases molt diverses i, normalment, no eren de massa bona qualitat. La fulla de les espases era d’acer, recta i l’empunyadura podia ser de bronze i podia comptar amb una cassoleta de protecció, que protegia de qualsevol cop a la mà en que es portava l’espasa. 
Entre els oficials hi ha documentats “espasins”, espases més lleugeres i treballades. La cavalleria portava espases, o sabres que podien ser rectes i pesants, encara que també se n’han documentat de corbades i més lleugeres (anomenades també alfanges). Els alfanges eren usats pels hússars (en el setge, majoritàriament hongaresos)i la cavalleria lleugera. A diferència de les espases els sabres tenien la fulla més ampla i estaven especialment pensats per trinxar i donar cops més que per punxar. Les forces d’infanteria no portaven sabre.

En la campanya del 1713-1714 la immensa majoria de les baionetes eren de dolla i tenien uns 40 centímetres de llargada. Possiblement algunes unitats de fusellers conservaven baionetes anteriors, de les que anaven encastades directament en el canó de l’arma. De fet els encàrrecs que es feien als assentistes d’armes a Barcelona que es feien el 1705 ja insistien en que no volien baionetes amb mànec de fusta per encastar en el canó. Els punyals eren sovint utilitzats únicament pels fusellers de muntanya. Les partisanes, alabardes i llances també eren usades pels oficials i suboficials. Tenien un valor més simbòlic que bèl•lic, tanmateix les astes eren útils per alinear fusells i fusellers.

  

GRANADES O MAGRANES:

Les granades, anomenades també magranes pels catalans, eren esferes buides de metall, ceràmica o vidre, d’uns 7 o 8 centímetres de diàmetre  carregades de pólvora i perdigons com a metralla. Tenien un orifici amb un canaló per on es col•locava la metxa. El seu ús era molt arriscat ja que el granader havia de prendre-la, encendre la metxa i llençar-la lluny. La granada explotava quan la metxa connectava amb la pólvora llavors els fragments de metall i els perdigons sortien disparats ferint a tots els enemics que trobés al seu entorn. El seu ús a camp obert no tenia massa sentit ni era massa eficaç. Tanmateix, esdevenien útils en els setges i l’assalt a trinxeres i posicions en un bastió. Les granades no van tenir massa vida activa cap als anys 20 del segle XVIII estaven pràcticament en desús ja que els accidents i les explosions prematures les feien també perilloses per a les forces que les llençaven. Tanmateix la granada va deixar un fort impacte en l’imaginari de finals del XVII. Els granaders esdevingueren les unitats d’elit, les tropes d’assalt i la imatge de la granada encesa ha perviscut fins els nostres dies en la iconografia militar. Els granaders portaven una gorra punxeguda per no dificultar el llançament amb les ales del tricorni, disposaven també d’una bossa granadera on cabien com a mínim mitja dotzena de granades. En qualsevol cas durant la campanya catalana es van utilitzar bastant les magranes. A les Drassanes de Barcelona es va organitzar una cadena de muntatge on contínuament es preparaven granades.

The Treaty of Utretch

The Treaty of Utrecht was a treaty that was signed in the town of Utrecht in Great Britain the year 1713 by Louis XIV of France, Phillip V of Spain, Anne of Great Britain, John V of Portugal, Victor Amadeus II of Savoy and the United Provinces. In this treaty Phillip V of Spain renounced to the throne of France and yielded to England Menorca and Gibraltar. Then Spain also yielded to the signatories terrains from his kingdom, terrains that would help the countries that have signed the treaty. In this treaty Great Britain won Gibraltar and Menorca.  These territories were in a strategic point because in Gibraltar Great Britain can communicate with the Atlantic Ocean and with the Mediterranean Sea.  Menorca was also a strategic point because Great Britain could control trade along the Mediterranean Sea. 

 

(Wiquipedia)