Armament del 1714

Ací relatem el funcionament i la innovació de l'armament de l'època

ARMES DE FOC PORTATILS: FUSELLS, ESCOPETES I PISTOLES:

Les principals armes de foc que es van utilitzar durant la guerra de Successió van ser fusells i escopetes, principalment d’origen anglès i austríac. Barcelona es va convertir en una veritable plaça d’armes dels exèrcits austriacistes i el material de guerra dels aliats deuria ser escampat en els grans magatzems de les Drassanes de Barcelona. Tanmateix  Barcelona i Catalunya comptaven amb una bona tradició manufacturera d’armes i des d’abans de la guerra peninsular produïen ja gran nombre de fusells. La diferència entre el material vingut de fora i el material autòcton es centrava en el pany. Els fusells i escopetes catalans de tradició autòctona usaven el pany miquelet, que es caracteritzava per ser fort, segur i durador i que situava gairebé tots els mecanismes a l’exterior. El contrari li passava al pany de sílex, el qual era usat per francesos i anglesos, i contenia tots els mecanismes a l’interior. Possiblement a Catalunya també es van fabricar armes amb pany de sílex però la tradició dels armers catalans passava pel pany miquelet que s’aplicava indistintament a fusells, escopetes, carabines i pistoles. El pany miquelet tenia avantatges, en ser els seus mecanismes exteriors donava a l’encep una major fortalesa i resistència. Contràriament els fusells amb pany de sílex es podien trencar pel mig més fàcilment, en estar la fusta buidada i rebaixada amb la finalitat d’enquibir els mecanismes interiors del pany. El pany miquelet requeria compte, neteja i cura en ser els seus mecanismes exteriors, això el feia més costós als soldats amb poca professionalitat. A la inversa aquells que vetllaven l’arma amb professionalitat tenien l’oportunitat de controlar l’estat de la peça i mantenir-la en condicions òptimes. 
Les forces catalanes deurien anar armades doncs, indistintament amb fusells amb pany de sílex i fusells amb pany miquelet. A banda les característiques i possibilitats tècniques dels fusells del moment eren similars. Tenien una llargada al voltant dels 1,60 metres i un pes que superava els 4 quilos. El calibre s’aproximava als 2 centímetres. Les fonts indiquen que el terme escopeta es reservava per a un fusell més lleuger de pes. Sembla que el calibre de les escopetes era lleugerament inferior segons el que confirma alguna documentació, això implicava menys pes del canó. D’altra banda l’encep era molt mes estilitzat i lleuger de tal  manera que la diferència de pes podia arribar a ser significativa en comparació als fusells. Les fonts indiquen que l’escopeta es majoritàriament usada entre els fusellers de muntanya.

La lleugeresa i robustesa de la peça, feien de l’escopeta un arma interessant per a una força combatent de professionals de les armes com eren els fusellers de muntanya.

Les carabines eren de fet fusells més curts associats sempre a l’ús de la cavalleria. Tradicionalment entre els britànics la carrabina havia estat una arma de canó rallat, de gran precisió però lenta i costosa de càrrega. No està clar, però, que les carrabines usades pels catalans fossin de canó rallat. Cal destacar que aquesta arma disposava d’una barra guia al llarg de l’encep per la qual transcorria una anella que al seu torn estava onnectada a un mosquetó situat a l’extrem d’una bandolera (sac en forma de corn fet de pólvora). L’artilugi permetia la maniobrabilitat de l’arma fins i tot dalt del cavall sense risc de perdre-la. Segons certa documentació, entre les forces catalanes hi havia pistoles. Entre els fusellers també es documenten el que les fonts diuen pistoles “de dos pams”, que cal suposar que tenien un canó llarg. Hi havia també les pistoles de cavalleria que anaven situades una a cada banda a la part del davant de la sella. Probablement aquestes peces estaven dotades de pany de sílex i eren també de canó llarg.

    

  

ARMES BLANQUES:

La infanteria portava espases molt diverses i, normalment, no eren de massa bona qualitat. La fulla de les espases era d’acer, recta i l’empunyadura podia ser de bronze i podia comptar amb una cassoleta de protecció, que protegia de qualsevol cop a la mà en que es portava l’espasa. 
Entre els oficials hi ha documentats “espasins”, espases més lleugeres i treballades. La cavalleria portava espases, o sabres que podien ser rectes i pesants, encara que també se n’han documentat de corbades i més lleugeres (anomenades també alfanges). Els alfanges eren usats pels hússars (en el setge, majoritàriament hongaresos)i la cavalleria lleugera. A diferència de les espases els sabres tenien la fulla més ampla i estaven especialment pensats per trinxar i donar cops més que per punxar. Les forces d’infanteria no portaven sabre.

En la campanya del 1713-1714 la immensa majoria de les baionetes eren de dolla i tenien uns 40 centímetres de llargada. Possiblement algunes unitats de fusellers conservaven baionetes anteriors, de les que anaven encastades directament en el canó de l’arma. De fet els encàrrecs que es feien als assentistes d’armes a Barcelona que es feien el 1705 ja insistien en que no volien baionetes amb mànec de fusta per encastar en el canó. Els punyals eren sovint utilitzats únicament pels fusellers de muntanya. Les partisanes, alabardes i llances també eren usades pels oficials i suboficials. Tenien un valor més simbòlic que bèl•lic, tanmateix les astes eren útils per alinear fusells i fusellers.

  

GRANADES O MAGRANES:

Les granades, anomenades també magranes pels catalans, eren esferes buides de metall, ceràmica o vidre, d’uns 7 o 8 centímetres de diàmetre  carregades de pólvora i perdigons com a metralla. Tenien un orifici amb un canaló per on es col•locava la metxa. El seu ús era molt arriscat ja que el granader havia de prendre-la, encendre la metxa i llençar-la lluny. La granada explotava quan la metxa connectava amb la pólvora llavors els fragments de metall i els perdigons sortien disparats ferint a tots els enemics que trobés al seu entorn. El seu ús a camp obert no tenia massa sentit ni era massa eficaç. Tanmateix, esdevenien útils en els setges i l’assalt a trinxeres i posicions en un bastió. Les granades no van tenir massa vida activa cap als anys 20 del segle XVIII estaven pràcticament en desús ja que els accidents i les explosions prematures les feien també perilloses per a les forces que les llençaven. Tanmateix la granada va deixar un fort impacte en l’imaginari de finals del XVII. Els granaders esdevingueren les unitats d’elit, les tropes d’assalt i la imatge de la granada encesa ha perviscut fins els nostres dies en la iconografia militar. Els granaders portaven una gorra punxeguda per no dificultar el llançament amb les ales del tricorni, disposaven també d’una bossa granadera on cabien com a mínim mitja dotzena de granades. En qualsevol cas durant la campanya catalana es van utilitzar bastant les magranes. A les Drassanes de Barcelona es va organitzar una cadena de muntatge on contínuament es preparaven granades.