Entrenaments

Instrucció

Les forces que composaven els exèrcits de la guerra de Successió foren els hereus de la revolució militar que es donà durant els segles XV a XVII. La introducció de les armes de foc i el retorn a l'estudi dels tractats militars clàssics va fer que en pocs anys la guerra canviés de forma radical. El combatent individual típic de l'època medieval, l'encarnació del qual era el cavaller feudal, va anar perdent la seva preponderància en favor de l'èmfasi en l'entrenament, la disciplina i les tàctiques mecàniques. La cavalleria anà perdent el seu paper protagonista, mentre que emergia una arma que s'aniria convertint en la reina del camp de batalla: l'artilleria.

En general no existia el reclutament tal i com el coneixem en l'època contemporània i, per tant, els exèrcits estaven formats per gent que era enrolada de manera voluntària. Aquests acudien a l'ofici de les armes com a soldats a sou, buscant generalment una manera de sortir de la misèria, o fins i tot fugint de càstigs per algun delicte que havien comés. Donat aquest origen, doncs, no és estrany que la moral i motivació dels soldats fossin sovint molt baixes, i els percentatges de desertors molt elevats. Per evitar-ho, s'establiren codis de disciplina molt estrictes, amb rigorosos càstigs generalitzats en tots els exèrcits. A més, aquestes fèrries ordenances militars eren acompanyades d'un entrenament prou rigorós per a cohesionar l'exèrcit i transformar-lo en una força eficient al camp de batalla. Que aleshores l’exercit català perdés, no volia dir que no fos prou potent i eficaç, sinó que les tropes enemigues eren uns 50.000 i els catalans eren

La disciplina militar al segle XVIII

Els codis de conducta militars a l'edat moderna estaven regits pels càstigs corporals que s'infringien als soldats que no els respectaven. Malgrat tot, la disciplina no era tan dura com es pugui pensar, doncs fora de servei els soldats no estaven subjectes al codi de l'exèrcit. A més, els manuals d'instrucció demostren que en el període d'entrenament dels reclutes no s'intentava anorrear la personalitat de cadascun dels soldats en benefici del col·lectiu, de manera contrària a la tendència usual als exèrcits del segle XX.

Donat l'elevat cost de pagar un exèrcit professional en general aquests no eren forces estables, doncs en els períodes de pau (prou rars, d'altra banda) es llicenciaven la major part de les tropes per tal de no pagar despeses innecessàries. Fins i tot durant la guerra mateixa sovint els soldats deixaven el campament a on s'allotjava l'exèrcit durant l'hivern, quan era impossible conduir accions ofensives. Aquestes tropes es tornaven a allistar a l'inici de la campanya (que podia ser en una data tan tardana com el mes de maig), subsistint per altres mitjans els altres mesos.

L'ensinistrament de tropes regulars en el context de catalanització de la guerra va ser una prioritat reconeguda. Segons Castellví, el primer que va fer Villarroel en acceptar el comandament va ser editar un petit manual d'instrucció:

«Luego el mismo general compuso e hizo imprimir un promptuorio de las voces peculiares de la disciplina militar que debían observar todas las tropas con una uniformidad de voces y movimientos».

Una part important deis components del nou exèrcit català tenia experiència militar, i ja eren soldats professionals, però també hi havia nous reclutes, i l'ambició era mobilitzar encara més soldats per tal d'estendre la resistència al conjunt del territori. L'entrenament esdevenia una qüestió bàsica que no es podia deixar a l'atzar en un exèrcit sostingut per la infantería de línia. Que a Catalunya hi havia tradició, i bons instructors, és una evidència, ja que la capacitat de maniobra, fins i tot d'unitats d'origen civil com la Coronela, queda reflectida en nombrosos documents.

Aquesta tradició es va reforçar amb publicaciions impreses que mostraven gràficament els moviments que requeria l'ús del fusell, el llançament de granades, etc. Els dibuixos que evocaven els moviments de carregar i disparar les armes, així com els posicionaments en ordre tancat, resultaven molt importants, perquè l'analfabetisme era un factor significatiu, fet al que se li havia de sumar la diversitat de llengües que hi podia haver en una mateixa unitat.

La publicació més reeixida de la campanya catalana va ser la que va fer el coronel d'infanteria Joan Francesc Ferrer el mateix 1714: Exercicio practico y especulativo de el fusilero, y granadero. La publicació es va fer a Mallorca sota els auspicis del marqués de Rubí, que en aquells moments actuava com a virrei en nom de l'Arxiduc i que de fet era un deis principals sostenidors de la resistència barcelonina. Cal destacar que el mateix coronel Ferrer era un oficial d'alta graduació amb la confiança de l'Arxiduc, i va tenir un important paper de tutela i seguiment de la Campanya Catalana. Segons s'explica al pròleg del manual aquest es va començar a escriure durant el període inicial de la guerra, i va ser una petició que el mateix Carles III va fer al marques de Rubí per tal d'ensinistrar els nous regiments catalans creats.